Tenia tantes ganes d’arribar, no és que fos un viatge dels més llargs, però em semblava que feia més de dos dies que era allà dins. A estones se’m feia difícil respirar i tenia les orelles ben tapades. Per acabar-ho d’adobar no m’havia tocat finestra; quina gràcia té anar amb avió si no vas al costat de la finestra, des d’on es veu el mar, pobles i muntanyes com mai no es poden veure, casetes molt petitones i sentir com l’avió s’endinsa als núvols. Tenia un noi més gran que jo al costat que semblava molt aficionat a mirar per la finestra, així que no em vaig atrevir a demanar-li un canvi de lloc. El Gerard, el meu germà, també anava a la banda del passadís d’aquell avió tan gros i avorrit. Com sempre el Gerard feia veure que dormia i així ningú no el molestava. Tocava avorrir-se perquè no em venia de gust llegir, ni mirar una pel·lícula i ni tan sols tenia son. De sobte pels altaveus es va sentir algú que cridava: “TOCA DIVERTIR-SE!” Em vaig girar molt emocionada, però tothom dormia; la meva família i tota l’altra gent. Tot d’una l’avió va fer una maniobra brusca i quedà cap per vall. Allò era molt estrany i em sorprengué no estar més espantada, tot i que el que va passar després gairebé em deixà sense respirar. El terra de l’avió, abans sostre, va esdevenir una finestra gegant. No sabia on mirar, veia el que em va semblar unes muntanyes i pobles molt petitons. Era preciós i tenia la sensació de volar fora de l’avió. Fins i tot em vaig atrevir a aixecar-me i caminar per aquell terra transparent. Encara no entenc com és que no ho veia del revés. Com podia ser que tothom dormís? Allò era el més emocionant i bonic que m’havia passat mai a la vida. L’hostessa que havia portat el dinar sí que estava desperta. Va venir tan amable com era, i em va donar unes ulleres blanques amb els vidres molt gruixuts. “Té, posa-te-les” va dir com si allò que passava fos ben normal. Me les vaig posar i va ser com posar-me dos telescopis als ulls. Vaig cridar de l’emoció que sentia, però no hi havia ningú que m’escoltés, ni tan sols l’hostessa, que ja no hi era. Podia veure tot el paisatge de sota talment com si hi anés tan sols a uns metres per sobre. Veia el fum sortir de les xemeneies, el color dels cotxes i la gent que caminava. Als prats, verds i suaus, hi podia veure clarament les vaques, a prop les ovelles i fins i tot el pastor. Vora un llac ben blau s'hi veien nens i nenes ben abrigats i dins l’aigua alguns ànecs i cignes nedaven buscant els trossos de pa que els tiraven. Fins i tot vaig veure un peix que saltava. Ho mirava tot detalladament i mirant em vaig quedar adormida. En despertar-me tot estava com abans. El sostre era sostre i el terra era terra i tota la gent estava desperta. Sabia que allò no havia estat un somni, jo ho havia viscut. No me’n vaig poder estar de cridar la mare, el pare i el Gerard; de fet crec que em va sentir tot l’avió. Vaig explicar el que m’havia passat, però ningú s’ho creia. La mare em digué que ella sí que em creia i parlant ben fluixet em va dir: “Et donaré un consell: com que ningú no et creu ni et creurà, fes-ne un conte del que has viscut. Fes que ho llegeixi molta gent i s’ho creguin o no, els ho hauràs explicat.” Vaig pensar que era una bona idea i que en arribar a l'hotel escriuria el que havia viscut en aquell avió. 

Un cop vam ser a Toronto vaig agafar la bossa i l’anorac. Ja era al passadís quan un senyor em va dir “Ei, et deixes les ulleres.” Vaig començar a dir que jo no en duc d’ulleres, però vaig callar de cop. Allà al seient hi havia les ulleres blanques amb vidres gruixuts que m’havia donat l’hostessa amable.