​

Avui us parlaré d'una història bonica, tot i que em pesa fer-ho. Gira al voltant d'un sol número: el vuit. I com totes les bones històries, aquesta també s'ha acabat massa aviat.

El vuit és un número que no s’acaba. Si el gires, és l’infinit. Si el poses dret, és equilibri perfecte: dues meitats que es necessiten. En Sebas ho sabia, d’alguna manera. El dorsal que portava quan jugava a handbol semblava fet per a ell. El vuit i ell s'entenien.

Era mestre. No dels que ho proclamen, sinó dels que ho demostren cada dia: els que s’asseuen al teu costat, els que t’expliquen les coses tantes vegades com calgui sense que se’ls noti cap pressa, els que saben que ensenyar és, sobretot, una forma de generositat. I en Sebas n’era molt de generós. Amb el temps, amb el coneixement, amb l’energia. Del que donava, no en guardava registre.

Entenia la responsabilitat d’una manera que no tothom entén: no com el qui mana, sinó com el qui prepara el terreny perquè els altres puguin fer-ho bé. Treure obstacles, donar eines, posar-se al darrere quan cal. I al davant quan calia també. Resolutiu sense fer-ne cap espectacle, com qui arregla les coses perquè és el que toca i prou. Sempre va ser un gran facilitador.

Tenia paciència. No la paciència resignada del qui espera sense fer res, sinó la d'aquell que sap que les coses bones necessiten temps i que les persones necessiten espai. Kant deia que "la paciència és la fortalesa del feble, i la impaciència, la debilitat del fort". Ell era fort a la seva manera: sense pressa, amb la convicció serena que qui fa les coses bé i confia en els altres no necessita córrer.No tothom sap esperar. Ell sí.