T’has aturat mai a mirar una filera de formigues? Van i vénen sense parar. Una porta una molla de pa. Una altra arrossega una fulla més gran que ella. I cap no es queixa.

Les formigues treballen cada dia, una mica cada vegada. No fan tota la feina en una tarda per després descansar una setmana sencera. Durant l’estiu i la tardor recullen menjar i el guarden al formiguer, perquè saben que arribarà l’hivern i que fora no hi haurà res per menjar. Si s’esperessin a l’últim moment, ja seria massa tard.

A l’escola passa una cosa molt semblant. Aprendre a llegir, a sumar o a escriure bé no s’aconsegueix en un sol dia. Cada exercici que fas, cada pàgina que llegeixes, és com aquella molla de pa que les formigues porten cap a casa. Sembla poca cosa, oi? Però a poc a poc el teu formiguer es va omplint.

I què passa quan arriba un dubte o una feina difícil? Doncs que és el teu hivern. Si has anat fent la feina cada dia, tindràs el rebost ple. Si ho has deixat tot per al final, el trobaràs buit i amb un bon grapat de nervis.

Fixa’t en una altra cosa: les formigues no treballen soles. S’ajuden, es passen el menjar i deixen un rastre d’olor perquè les companyes trobin el camí. A classe pots fer el mateix. Ajuda aquella companya que s’ha encallat. Demana ajuda al company del costat quan alguna cosa no l’entens. Junts, el camí es fa més curt.

Cada formiga sap quina és la seva feina. Unes surten a buscar menjar. Altres cuiden les cries o arreglen els túnels quan s’esfondren. Cap no ho fa tot, però totes fan la seva part, i gràcies a això el formiguer tira endavant. Amb tu passa el mateix. Hi ha una feina que només pots fer tu: ningú no pot aprendre per tu, ni llegir per tu, ni pensar per tu. Per això val la pena fer-la bé, cada dia, sense presses però sense aturar-te.

Hi haurà dies que costarà. Potser estaràs cansada, o desanimat. Plourà, el camí serà llarg i la càrrega pesarà molt. Les formigues no ho deixen córrer. Potser s’aturen una estona, però tornen a començar.

I saps què passa quan arribes al final amb la feina ben feta? Notes una cosa molt bona per dins. És com quan acabes un trencaclosques i, de cop, veus tota la imatge sencera. Et sents contenta, tranquil·la i orgullosa de tu mateixa. No cal que ningú t’ho digui, perquè tu ja saps tot el que t’hi has esforçat. Quan arriba l’hivern i el formiguer és ple, les formigues poden descansar tranquil·les. Tu també.

La propera vegada que vegis una filera de formigues, pensa-hi. No són les més grans ni les més fortes del món. Són constants. I això, pas a pas, les fa imparables.