De pastors, gossos, ovelles i llops!

El ramat surt a pasturar.
Callat i submís, el ramat camina mentre el pastor, amb la carmanyola ben plena, recorre el país cercant ombres i esquivant el sol. Entre ovelles i pastors, la convivència és plena de silencis i dependències. El pastor les enganya, però les ovelles  creuen que necessiten el pastor. Volen fer vaga perquè no arriben als prats frondosos promesos, i el pastor, amb un cinisme estudiat, els diu que no pateixin, que ja són a prop, que el tresor els espera.

El pastor aprofita la vaga per jeure sota un roure i observar com les ovelles es barallen entre elles. Sempre passa igual,

ell ho sap.

Resta tranquil, obre el sarró ple fins dalt, dibuixa un somriure i es pregunta si les ovelles li tornaran a fer confiança. Creu que sí. No tenen altra opció.

Les ovelles no es posen d’acord. Totes volen ser a prop del pastor, esperant recollir alguna engruna que li caigui després de dinar. Sempre han necessitat algú que els digui què fer, algú que pensi per elles. És més còmode així. Elles, almenys, poden escollir qui les guia.

Però no s’adonen que, per molt que canviïn de pastor, els pastors sempre són pastors.

A les fredes nits d’hivern, el pastor encén el foc i explica històries de llops, d'escorxadors, de nevades i d'inundacions.

Els diu que són afortunades: mengen, pasturen i dormen sota la seva protecció.

Però alguna cosa ha canviat. Les ovelles s’han cansat de sentir sempre les mateixes històries. Comencen a veure que els prats verds només existeixen en els seus somnis. Veuen que el pastor és hàbil amb les paraules i les promeses, però que continua estirat sota el roure, esperant que plogui i torni a créixer l’herba. Però ni plou, ni hi ha herba.

Què faran, ara, les ovelles?
Algunes volen anar per lliure, buscar el menjar pel seu compte i organitzar-se per recuperar una llibertat que potser mai han tingut. D'altres, més prudents, prefereixen continuar menjant rostolls, amb la panxa mig buida però prou plena per sobreviure. N’hi ha que veuen més enllà: saben que el pastor no és qui realment mana. Intueixen que hi ha un poder més alt, invisible, que guia pastors i ovelles.

Altres ovelles callen i esperen, com si el temps ho hagués de curar tot.
N’hi ha que volen pensar per elles mateixes, que tenen idees noves, que somien a llarg termini... però, per més que cridin, ningú les escolta.

Pobres ovelles. Què serà d’elles i dels seus xais? Sovint obliden que en tot conte d’ovelles i pastors, també hi ha un gos i un llop. El gos és aliat del pastor. I el llop? El llop es menja les ovelles, no pas el pastor. Pobres ovelles...

Les ovelles es queixen del pastor que han escollit però saben que tenen allò que han volgut. I es queixen, es queixen molt. Però no saben què fer. Es queixen però no avancen. El pastor, veient el malestar, les culpa d’haver menjat massa. Els diu que cal fer règim. Així, seran més lleugeres i arribaran abans al prat somiat. Algunes mig s’ho creuen, d'altres es rendeixen i fan el que ell diu. No volen fer-ho però tenen por del gos.

Mentrestant, el poder que guia pastors i ovelles des de lluny comenta amb el llop que, si tot continua així, les ovelles podrien començar a pensar per si mateixes. I això no ho pot permetre. Canviarà el pastor i enviarà el llop a imposar ordre. L’experiència li diu que el millor control no neix de les paraules, sinó de la por.

Ho té clar. Enviarà el llop.
El pastor i les ovelles ho tenen magre. El pastor no en sembla conscient. El pastor es queda contemplant tot el que ha guanyat, i les ovelles, una vegada més, s’arrauleixen al bell mig del prat, demanant perdó per haver gosat pensar.

Malauradament, tot continua igual...

El ramat surt a pasturar. El pastor s'ho mira, el llop vigila. Sempre vigila.