Segurament et quedaràs un xic astorat en rebre aquesta carta. Ho sé. Han passat uns quants hiverns, unes quantes primaveres, castanyades de tardor i estius on el Sol m’ha donat respir i repòs per començar de nou.

Aquest setembre, per exemple, vaig entrar content i enèrgic per la porta principal de l’escola. Una escola que amaga la seva intensitat durant els primers dies d’aquest mes. Una escola sense nenes i nens, noies i nois...doncs t’ho diré ben clar: no és escola.

Els meus ulls, la meva mirada van anar directament a la magnòlia. Seguia al seu lloc, tranquil·la, serena, amb les branques obertes, com l’escola, esperant, pacientment l’arribada del rebombori, dels crits, dels salts, d’algun plor que queda en plor, i de molts somriures perennes, com tu.

M’agrada la magnòlia. La miro i veig les seves fulles fortes i senzilles, creixent alternades, amb un verd intens que destaca, especialment, en els dies de pluja. Les seves flors, grans i blanques o cremades, tenen una fragància agradable que em captiva cada cop que m’hi acosto. Floreix des de la primavera fins a l'agost, i sempre la veig oferint la seva bellesa al llarg de l'estiu. Estimo la magnòlia. Però per desgràcia, i reitero, per desgràcia, un altre arbre li ha pres el protagonisme principal. Sí, Àlex, el teu arbre. Un arbre que no ha acabat de créixer mai. S’ha volgut quedar així, com tu, amb cor d’infant. És el que més t’agradava oi? Estar amb infants.

​