Aquestes Festes de Nadal, a banda de torrons, neules, campanades i canelons m’han donat la possibilitat de tenir tot un seguit de converses amb amics i familiars d’aquelles que valen la pena. Tard o d’hora, de fet més d’hora que tard, a les sobretaules, llarguíssimes per cert, sempre acaba sortint la típica pregunta : Xavi, com et va la feina? És curiós perquè les mateixes persones que me la fan saben perfectament quina serà la resposta. Crec que mai l’he hagut de canviar per cansat que estigués. És una obvietat. A la vida he tingut molta sort en general, però si hagués de destacar un dels aspectes bàsics que definissin aquesta sort a banda de la família, els amics que tinc i la música, la feina estaria a la part alta de la classificació. Com us deia he tingut la sort de treballar en un sector que m’apassiona.

El pas següent, típic també de cada conversa nadalenca, és parlar de la gran quantitat de dies de vacances que, al llarg de l’any, puc gaudir. Abans, no us enganyaré, m’empipava una mica haver d’argumentar aquest tema una vegada i una altra. Fins i tot pensava que tota la feina que faig, i no dic que no pugui ser millorable (intento que cada curs sigui millor que l’anterior), es valorava només pels dies  festius dels que disposo. Vaig entendre, però, que en aquesta valoració, diguem-ne fàcil, hi habitava un punt d’enveja raonable, una mirada excessivament simplista del món de l’educació i, perquè no, un puntet de provocació tot esperant la meva reacció, sempre divertida, però que, en el fons, em desconcertava una mica.

Aquest any, però, la conversa ha anat una mica més enllà de la provocació. Algú, a qui tinc en gran estima, i a qui considero una persona amb criteri, culta i preparada, va tenir la bona pensada d’assegurar, en públic i sense cap mena de reserva i a cara descoberta, que la nostra generació estava, culturalment, més preparada que l’actual. A la taula es va fer un moment de silenci. Imagino que totes i tots els que estàvem degustant un meravellós tortell de Reis i esperant que la fava li caigués al del costat, vam necessitar un instant de reflexió profunda abans de posicionar-nos al respecte. Jo també ho vaig fer. No us negaré que algunes mirades, discretament, es van dirigir directament a mi. Vaig dissimular mentre pensava internament què dir davant aquesta interpel·lació, crec, que directa. A la línia de flotació!

Vaig pensar en les tecles d’un piano. Digueu-me il·lús!

Vaig pensar que, als anys vuitanta, el sistema educatiu pretenia que tots els alumnes toquessin les mateixes tecles, en el mateix ordre i al mateix ritme.

​