De bon matí, així que et lleves, obres la persiana. Ja clareja i, com cada dia, obres una estoneta la finestra. T’agrada notar aquella fresca a la cara i sentir com se’t refreda el nas. Però el millor de tot és escoltar el silenci. Un silenci que només se sent a aquella hora. Ningú no obra la finestra tan aviat, penses. Deu fugir del fred la gent, tot i que creus que no n'hi ha per a tant. Darrerament, al soroll del silenci s’hi ha afegit un altre so, el de les fulles seques que cauen, les de l’arbre que hi ha al costat de la teva finestra, que per fi han canviat de color i van caient. Els ha costat oi? Senties parlar de la tardor, però no la veies per enlloc. I ara sí que ja és aquí. Tens tantes ganes de sortir i trepitjar les fulles que hi ha sota l’arbre! El terra n’és ben curull de les fulles que faran aquell soroll que tant t’agrada quan les trepitgis ben fort!… Però t’has entretingut tant que el pare crida que feu tard.

A la tarda has quedat amb la mare al capdamunt de l’Avinguda Gaudí. Aquest any ja et deixa tornar de l’escola caminant fins allà. En arribar-hi veus la catifa molsuda i marró més llarga que hagis vist mai. I amb els ulls com taronges crides si pots anar corrent tu sola. La mare et diu que l’esperis al final del carrer. Així que corres, saltes, fas la croqueta i t’arrebosses de fulles tant com pots. Tens temps de tornar a pujar i baixar. Quedes ben plena de fulles per tot arreu. Fins i tot n’has d’escopir alguna de la boca. Et fa una mica d’angúnia, però et passa de seguida.

I anant cap a casa, ja fosqueja i sents aquella olor de tardor i hivern que et fa pensar que ets a casa l’avi, vora el foc, remenant les brases amb un pal. No t’ho deixa fer l’avi; diu que et pixaràs al llit. I no t’ho creus pas tu això! Aquella olor que és cada vegada més forta a mesura que t’acostes a la plaça del Monestir i que et fa córrer cap a la castanyera així que hi arribes. La mare sempre compra una paperina de castanyes torrades per menjar havent sopat.

I ja des del llit, ben tapada amb una manta, sents que comença a fer vent. El soroll et diu que demà a l’arbre no n’hi quedaran gaires de fulles. Ja tens ganes que soni el despertador i obrir la finestra. Et llevaràs molt de pressa, perquè demà sí que voldràs ser la primera a sortir i… trepitjar-les ben fort!

​

Marta Tortosa