I ara, cada vegada més, revisant el passat amb la perspectiva dels meus èxits i els meus fracassos, em pregunto: I ella? Què?

Ha pogut dedicar, com jo, temps a allò que més li agrada?

A quantes coses ha hagut de renunciar? 

Quants somnis ha hagut de deixar de banda per tal que els meus es fessin realitat?

Si li ho preguntés directament estic segur que em respondria que els meus somnis són els seus. 

Tot compensa, em diu. 

Potser compensa. Però no és del tot just, si més no, a mi m'ho sembla. I jo no em sento bé amb això. Penso en totes les coses que jo hauria pogut fer per mi mateix i que haurien donat aire als seus reptes personals. Als seus somnis. Malauradament la meva actitud es va acomodar i es va mostrar passiva i el meu pensament crític es va amagar, clarament, i no va intervenir com ho hauria d'haver fet.

I sabeu què? Crec que ella n'és conscient. I quan algun dia hi pensa, li sorgeix, dins seu, un doble sentiment:

Un sentiment d'orgull per haver fet una bona feina amb els altres, una feina que, potser, ni ella mateixa ha valorat prou.

Potser també ha de batallar amb un sentiment contradictori però real: La tristor d'imaginar tot allò que hauria pogut ser i no ha estat.

I quin és el secret que té amagat? D'on sorgeix tanta força, tanta convicció, tanta fermesa i perseverança?

Neix de l'amor. De l'amor de dona. Un amor incomparable que només poden sentir elles. Aquesta qualitat, que des de la mirada masculina i, a voltes, mesquina, sovint s'ha titllat de debilitat, és el que les fa úniques, fortes i decidides.

Un sentiment que els neix del més profund, de les entranyes mateixes.

Aquí és on habiten els seus superpoders.

Realment no porta capa, ni vola a la velocitat de la llum... però és dona i és mare.

Res més. T'ho havia de dir i no hi vaig pensar...

​