La pobra castanya està trista. Ja fa massa temps que se sent incompresa. Han canviat tantes coses en poc temps! Està enyorada de les tardors passades quan tothom embogia per agafar-la, posar-la en una paperina i, ben calenteta, la passejaven pels carrers de Sant Cugat o de Barcelona de la mà d’avis i àvies que volien donar una sorpresa a la seva neta en sortir de l’escola.

La castanya hi ha coses que no entén. Com és que ara fa calor? No veu ni una bufanda, ni un barret d’aquells que porten una bola al capdamunt. I aquells abrics de llana tan bonics que lluïen les senyores per no congelar-se del fred que feia? I aquelles jaquetes de pell tan elegants que portaven els senyors mentre prenien un cafetó a la plaça Octavià?

Què se n’ha fet de tot això?

Ara ningú no li fa cas. La castanya pensa, reflexiona, intenta veure el got mig ple però se sent sola. La canalla abans es tornava boja en veure-la i olorar-la. Ara no. Una carabassa que fa una mica de por ho ha envaït tot. La castanya no té res en contra de les carabasses. Però aquestes no son normals. Tenen ulls i boca i fins i tot n’hi ha algunes que per dins són buides i porten llum. Quan és de nit fan molta por.

Els nens i les nenes riuen. Això no ho han perdut, encara.  Però des que han aparegut aquestes carabasses riuen diferent. Els agrada tenir por? Això no ho entén.

Ser una castanya està bé. Però ser una castanya ignorada?

La castanya pensa en la Maria, la castanyera. La Maria sempre ha estat castanyera. La recorda de ben petita anant al Montseny amb el seu cistell de vímet, arraulida sota un mocador de cap i una manta vermella que l’embolcallava. S’ajupia per recollir-les, omplia el cistell i marxava donant gràcies al castanyer que havia estat generós.

La castanya pensa que la seva història acabarà oblidada. Ella no fa por. De fet, si en volgués fer, no en sabria. Ella és més de llar de foc, de bones converses, de tardes enfosquides i de somriures dels de debò. Sí. D’aquells somriures de felicitat plena que valoren les paraules i els jocs de carrer. De rialles sinceres i gratuïtes. De les que no es compren. De mirades que surten del cor. De sentiments que no es venen en una botiga de llaminadures.

La pobra castanya està trista però orgullosa de ser castanya. Això ningú li ho prendrà. Potser ni el pas del temps.

Xavier Parras