L'Editorial

96 km per arribar a casa

Xavier Parras

96 km és la distància entre l'Avenç i la casa de colònies de Les Vinyes de Vilamarí.

Un espai que ja forma part de les nostres vides. Un espai on ens sentim acollides i cuidats.

Quan puges a l'autocar i enfiles la carretera tens el sentiment de pertinença a flor de pell. Sí. perquè a Les Vinyes ens sentim com a casa.

La Bruna, en Pau, la Sílvia, en Roc...en veure el cartell que indica el trencall de Can Bernades, i veuen el logotip de la Fundació Collserola, han començat a cridar d'emoció. La resta d'autocar s'afegeix al crit unànime de: "Ja som a Les Vinyes!!".

En baixar a l'esplanada que hi ha entre la casa vella i la nova, sense donar gaires instruccions, ja sabem que hem d'anar a seure a la cran roca que hi ha a la dreta. Allà ens espera en Joan per donar-nos la benvinguda. 

No calen límits, sabem quins són. No calen tanques, ens sentim lliures...i no calen endolls: Hem deixat les pantalles a casa.

I així convivim, aprenem, sentim, acceptem, ens enyorem i riem.

I aprenem límits perquè entre tots ho fem tot.

Compartim jocs, cabanes, caus secrets, cançons, habitació.

I sí!  A vegades, quan es fa fosc, apareix el sentiment d'enyor. Estimem la mare. Estimem el pare. Els trobem a faltar. Però també tenim ganes que passi ràpid la foscor de la nit per començar de nou les activitats d'aquesta setmana especial.

La gana és immensa. La taula parada. Els somriures assegurats. 

I així creixem, guanyem autonomia i compartim.

Compartir és important oi?

I aprenem. Sempre aprenem. Aprenem de la natura, dels companys i de les companyes, dels mestres i les mestres. Aprenem i no oblidem. Almenys, aquest aprenentatge, no.

Cansades? Cansats? Potser. 

Contents? contentes? Segur.

96 km és la distància entre la casa de colònies de Les Vinyes de Vilamarí i l'Avenç.

Una distància que val la pena recórrer per explicar, compartir les aventures viscudes i abraçar la mare i el pare.

L'Editorial

L'has llegit aquest?

marta%202_edited.jpg

Marta Tortosa

Si et pregunto què has fet aquest estiu, potser em parlaràs d’un viatge, d’una volta a un país o d’una estada a una illa. Si m’ho preguntes a mi, la resposta serà llarguíssima. Me n’he fet un tip de viatjar. Aquest estiu i cada estiu, hivern, tardor i primavera.

Recordo encara aquell any que vaig viure allà en aquell bosc a casa dels tres porquets que fugien del llop, potser el mateix llop que espantava la Caputxeta. No gaire lluny, vaig estar patint que no em trepitgessin els homes i dones del cap dret i també en un bosc, el de Sherwood vaig ser capaç de travessar una poma amb la meva fletxa! I parlant de pomes, un cop vaig ser enverinada amb una d’aquestes delicioses fruites ben vermelles. L’enverinament d’aquell home ja fa més d’un segle a Londres, el vaig investigar amb el meu gran amic Watson. Allà, a la capital anglesa, el vent del Nord m’hi va dur volant amb el meu paraigua. Cap aquella època i lluny de Londres vaig créixer criada per llops i amb llops vaig ballar als Estats Units. És on vaig ser veïna del gran Gatsby i on van matar un rossinyol. Fou allà on vaig viure emocionants aventures amb en Tom al riu Mississipí. 

He anat al País del Mai Més mentre era a casa la Wendy i els seus germans; al País de les Meravelles, on sempre feia tard i a La Terra Mitjana on hi vaig buscar un anell, un tresor. N’he trobat un munt de tresors i amb els pirates n’he amagat uns quants. He travessat mars i muntanyes i fet la volta al món en vuitanta dies. No fa gaire vaig tornar a Howards on hi havia passat sis magnífics anys. Allà fins i tot hi vaig aprendre a fer màgia. Màgia que he vist fer a bruixes i bruixots d’arreu i ara tinc superpoders des que, de  petita, vaig caure dins de la marmita de poció màgica. 

Ara mateix soc a Sud-àfrica. He vingut des de Noruega a investigar un crim. És un cas tan complicat, que no sé si me'n sortiré.  Ja t’aniré explicant com va.

Els llibres són màquines del temps i l’espai- Qui no n’ha desitjat una?-  Llegint, viatges arreu i a qualsevol època. Coneixes gent, noves menges i maneres de fer. Estimes, rius, plores, somrius, desitges, t’enrabies, pateixes, passes por, somnies …  Et sents lliure …

I un dia llegeixes aquell llibre tan especial, que en acabar-lo penses que mai més no en tornaràs a llegir cap com aquell. Et sents com si et faltés quelcom i de sobte en trobes un altre i un altre. Hi ha un llibre excepcional per a tu i si encara no l’has trobat, llegeix i el descobriràs.

Però parlàvem de l’estiu oi? Digues …

Marta Tortosa

L'Editorial

El metrònom 

xavi_edited.png

Xavier Parras

L'educació necessita un metrònom.

La societat necessita un metrònom.

Un metrònom per afrontar els canvis a tempo correcte. A pas ferm, valorant aquells aspectes que ens han aportat cultura, criteri propi, èxit i raonament.
Societat i escola han d'anar de la mà, no poden conviure en la perpendicularitat, han d'avançar en paral·lel però mantenint un marge de seguretat.
Una societat en permanent estat de canvi necessita d’una escola absolutament resilient.
En una societat on l'individualisme i els resultats econòmics marquen la pauta, on ser competitiu esdevé objectiu principal... Jo em pregunto: On queden els valors i la part emocional de la canalla? Cal, sens dubte, una reflexió profunda de totes les parts.
Deixar que els infants siguin infants, que els joves siguin joves, que puguin créixer decidint per ells mateixos, que visquin sense la llosa d'un pla d'empresa ideat pels adults que, a voltes, no som prou conscients que el risc no és econòmic sinó personal. Que creixin crítics i no adoctrinats. És aquesta, sota el meu parer, la millor recepta pel seu futur.

L'educació necessita un metrònom que marqui el ritme de la renovació didàctica i pedagògica. Però ho ha de fer sense gaire pressa, respectant l'essència i la radicalitat del fet d'educar: La llibertat de pensament, la creativitat, l'esforç i el rigor.

Cerquem una recepta universal i no l'acabem de trobar.

Potser, i dic potser, la recepta ha de ser particular i individual. Feta a mida de cada individu. Cada infant, amb les seves característiques pròpies, ha de trobar davant seu una actitud oberta per part de mares, pares i docents que potenciï les seves qualitats. Cal que se sentin part d'un col·lectiu i no d'un ramat que es mou a ritme dels lladrucs del gos d'atura a qui només mou l'interès de fer feliç al seu pastor.

La societat necessita un metrònom perquè sinó la farem malbé.
L'escola ha deixat de ser el bressol únic i innegociable de la cultura per passar a ser l'acompanyant vital de cada infant i jove en el seu procés de descoberta i formació. Això no ens treu responsabilitat als professionals que hi treballem, ans al contrari, ens planteja un repte encara més gran que cal afrontar amb decisió, formació i valentia.
L'educació necessita un metrònom que deixi palès quin és el paper que hi juga cada agent.
Ni la família ha de dimitir del protagonisme principal ni l'escola ha de girar l'esquena a la seva responsabilitat.
Només així, com bé deia el Capità Enciam ja fa molts anys, els petits canvis seran poderosos.

El perill? Acabar formant individualitats tecnològiques, impersonals i amb dificultat de relacionar-se.

El repte? Posar els valors de la persona davant de tot, educant en els límits, exigint amb fermesa i acompanyant amb calidesa.
No volem, com en un laboratori, formar ovelles amb l'única intenció que engreixin de competitivitat però que no sàpiguen contemplar el paisatge. No podem confondre conceptes. És millor ser competents que no pas competitius.
L'educació necessita un metrònom que ens marqui el tempo de la felicitat. L'educació és un acte de responsabilitat compartida. Un contracte viu que s'ha d'anar adaptant a les necessitats que vagin sorgint.

Quantes vegades exigim però no posem límits? L’únic objectiu hauria de ser que tothom, en la mida del possible, assoleixi quotes altes de felicitat, que potenciï la seguretat personal i que tingui mirada llarga per afrontar els nous reptes del dia a dia.

El futur dependrà de la nostra actitud...i, no ho oblidem.. el futur és seu...no nostre.

Xavier Parras i Compte

.jpg

escola

fermesa

calidesa

Valors + emocions