Estem constantment exposats a un bombardeig d’informació. Veiem guerres, misèria, injustícies, drets trepitjats... I tanmateix, ens hem acostumat a conviure-hi. Fem scroll, mirem un vídeo, compartim una imatge i seguim amb el nostre dia. Ens afecta un moment, però no ens mou. Potser perquè ho tenim massa lluny, o potser perquè ho tenim massa a prop i no sabem com reaccionar.

El fet de viure a quilòmetres de distància de moltes d’aquestes realitats no ens eximeix de responsabilitat. No ens podem permetre ser espectadors muts. Saber-ho tot i fer-ne tan poc diu molt del moment en què vivim. Ens falta implicació, no pas informació. Ens hem acomodat al paper d’observadors, com si el patiment dels altres no tingués res a veure amb nosaltres.

I no hauria de ser així. Quedar-se callat, deixar passar, mirar cap a una altra banda… és una forma més de perpetuar allò que no funciona. O ens indignem i actuem, o seguirem sent part del problema. El món no canviarà perquè ho desitgem, sinó perquè ens hi posem.

No calen grans gestes . Cal consciència. No podem resignar-nos a acceptar aquest món com si no hi hagués alternativa.

Encara hi som a temps. No tot està perdut.

I aquí és on l’escola juga un paper clau. No només per ensenyar matemàtiques o gramàtica, sinó per fer pensar, per despertar. Ha de ser un lloc on els infants aprenguin a fer-se preguntes, a mirar més enllà, a qüestionar les normes si aquestes perpetuen desigualtats.

Formar ciutadans no és una assignatura més, és el fonament. Ens calen persones amb criteri, amb capacitat de discerniment, amb mirada pròpia. No volem alumnes que repeteixin idees, sinó joves que s’atreveixin a pensar-les, contrastar-les i, si cal, rebutjar-les. Per això, més enllà de llibres i exàmens, cal espai per al debat, la conversa, la reflexió compartida.

El sentit crític no apareix sol, i tampoc s’improvisa. Es treballa. I és a l’escola —amb mestres que acompanyen i esperonen— on pot començar aquest procés tan necessari. És una tasca lenta, però imprescindible si volem una societat menys dòcil i més justa.

I no tot és negatiu. També passen coses bones. Arreu, hi ha joves compromesos, famílies que eduquen amb valors, mestres apassionats. Es multipliquen els projectes solidaris, els col·lectius que lluiten per causes justes, les iniciatives que busquen alternatives reals. Potser són menys visibles, però hi són, i fan molta feina.

També l’activisme ha canviat de forma. Ara es mou per xarxes, per comunitats petites, per gestos quotidians. I això també és transformador. Les escoles que aposten per una educació conscient ja no són una excepció. Aquest camí s’està fent, pas a pas, i mereix ser reconegut.

Tenim exemples, tenim força. Cal creure-hi i seguir. Perquè només si eduquem per pensar, per sentir i per actuar, podrem deixar enrere la passivitat.

En aquest camí, el diàleg és fonamental. Parlar, escoltar, compartir el que sabem i el que sentim ens acosta. Quan deixem de competir i comencem a cooperar, passen coses. L’altre deixa de ser un desconegut i passa a ser un mirall. La solidaritat no és caritat, és comprensió profunda. I quan ho vivim així, res no ens és del tot aliè. Junts pensem millor, i junts podem canviar més.

Perquè, al final, canviar el món no és una qüestió de grans discursos. Comença per com mires, com escoltes, i què decideixes fer cada dia.