-Vinga, vinga que ens toca l’hora del conte nocturn i després anirem a dormir! - va dir en Wang als nois i noies de l’Esplai Lluna Plena.

En Wang col·labora alguns caps de setmana amb esplais que el coneixien perquè quan arribà a Barcelona els pares adoptius decidiren cada any canviar-lo d’esplai, i així poder conèixer les diferents zones de la ciutat. Volien que s’adonés que, al final, les persones som persones, tot i que hàgim nascut a un país diferent del que vivim.

• Avui us parlaré d’una història màgica: Les tres vides d’en Kofi, el nen que va néixer un dimarts. Al principi sembla una història trista, però us aviso que al final coneixereu a una persona amb una capacitat de superació personal que és un exemple per a milions de persones.

Amb aquestes primeres paraules en Wang havia captat l’atenció dels infants que ràpidament van venir i es van asseure al voltant seu. La Blanca va aparèixer amb el seu Ukulele i el Miquel amb el seu Djembe per a poder donar un toc d’acompanyament musical i alguns moments de suspens a increïble història que anava a explicar en Wang. En cinc minuts la rotllana era completa, menys en Pere que encara era engrescat en ficar cistelles al tauler de bàsquet, el qual estava collat a un pi de l’alçada d’un campanar.

La història que us explicaré avui és una història certa combinada amb fets inventats i us la puc explicar gràcies al fet que vaig coincidir amb en Kofi, el noi que va néixer en dimarts, en aquest mateix esplai quan tenia la vostra edat. El primer dia que el vaig veure, em va semblar una persona accelerada, tota l’estona corria i corria, però quan veia algú parlant sobre avions, coets espacials o qualsevol mena d’aeroplà s’aturava en sec, el que més li agradava era aprendre. De qualsevol tema que es parlés, ell posava l’orella i escoltava molt atentament. Si setmanes després sortia una altra vegada, t’adonaves que en sabia més que ningú sobre allò. L’interessava tot, però sobretot els avions. Vaig descobrir que era una esponja, que només volia i volia aprendre tot el que pogués i jugar amb tothom. Era fascinant, era diferent de tota la resta de companys i companyes del campament.

En Kofi va néixer a Ghana, un país africà que fa frontera amb altres tres països. Amb nou anys, després de veure uns avions travessant el cel a una velocitat que li semblà inaudita, va decidir que volia anar al que, per a la seva gent, era el Paradís: el país dels blancs.

Un dia, li vaig preguntar com va arribar fins a Valldoreix, no podia entendre que un noi de la seva edat hagués pogut fer aquest viatge amb els recursos dels quals disposava. La seva resposta fou: “perquè la Carla, una dona que no em coneixia de res em va donar el seu telèfon i em va dir que si no tenia lloc a la Creu Roja, li truqués. I així va ser com la Carla i el seu marit, en Josep, em van acabant acollint a casa seva.”

Però com va arribar fins a Barcelona? Havia sigut un viatge fàcil? Quant devia trigar? Sabeu quants anys tenia en Kofi quan va començar la seva ruta? Quant temps creieu que va trigar per arribar a les Illes Canàries? La percussió anava fent el seu to d’intensitat màxima. En Martí va mirar-ho al mòbil i va dir, “Wang, com a molt devia tenir deu anys, de Ghana a Barcelona hi ha unes 12 hores de vol. Això ho pot fer qualsevol… No veig perquè ens parles d’ell, la veritat!”

En Pere, que ja havia deixat la pilota feia una estona, va ser qui li va respondre: “Martí, jo crec que va trigar anys, ja que amb nou anys i sense diners difícilment podria volar”.

La música va passar a fer un to molt relaxant, però a l’hora marcava amb el ritme del Djembe l’espera de la resposta d’en Wang: “Martí, això és el que trigaries tu amb els teus pares, pensa que en Kofi va marxar sol de casa amb nou anys. Va haver de treballar quatre anys a Líbia per tenir els diners per a pagar, als que van resultar uns mafiosos, que els van deixar en mig del desert del Sàhara. Posteriorment, temps més tard, uns altres mafiosos els van deixar abandonats amb materials perquè es fessin les seves pròpies pasteres i navegar per l’oceà amb pasteres fetes per ells, la majoria no ho va aconseguir arribar fins a Fuerteventura.

Un cop allà, van calcular quina edat devia tenir-ne en Kofi i per tenir disset anys i no  haver fet els 18 el van deixar tirat a Barcelona, sense lloc on dormir. La seva travessa, acompanyats pel mateix dimoni, va durar uns set anys, i aquest va ser el seu segon renaixement. Moltes de les persones que va conèixer durant el seu viatge no van poder complir el somni d’arribar al país dels blancs.