-Algú ha vist la meva germana?

-Soc aquí!

-Ho sé, samarreta vermella - va dir la samarreta blava- Però on és la nostra germana petita, la samarreta blanca? Fa més de quinze dies que no la veig! Estic molt amoïnada!

La samarreta blava tenia les mànigues cap amunt i cada dia s’arrugava una mica més.

-La nostra germana tampoc no hi és! - cridaren alhora les dessuadores.

-Ei! Ei!- Se sentien veus i cops a l’armari del costat.- La meva bessona, la vamba lila fa dies que no hi és. No ens havíem separat mai!

Al pantaló blanc gairebé no li sortia la veu i la samarreta blava va fer callar a tothom perquè pogués parlar.

-Als meus amics d’esports fa més d’un any que no els veig- somicava.

Al cap d’un parell de minuts sortien veus de tots els armaris. Fins i tot se sentien crits des del calaix dels mitjons.

L’armari de dalt es va obrir i guants, barrets, gorres i bufandes baixaren com una cascada cridant:

-La gorra del Barça ja no hi és!

-El meu germà bessó, el guant de ratlles tampoc! I els d’esquiar fa mesos que no han tornat!

Ràpidament, es van anar obrint totes les portes i calaixos. Jerseis, samarretes, dessuadores, pantalons, guants, anoracs, vestits, mitjons, vambes i fins i tot les calces, tot i que no en faltava cap, van omplir el terra de l’habitació. Els penjadors, avorrits de no treballar, es van deixar caure sobre el parquet fent més enrenou que ningú. Les pilotes del bagul van saltar botant i cridant:

-La groga no hi és! Ajudeu-nos!

Les sabates picaven a terra tan fort com podien i la samarreta blava parlava des de dalt del llit mentre la resta l’escoltava amb molta atenció.

-Proposo seguir fora dels armaris fins que tornin les nostres famílies!- Aquella proposta va ser a aplaudida per tota l’estança.

 

-Silenci!-digué la bata de pintura que vigilava al passadís - Venen humans!

 

Vas entrar tu amb la mare darrere, que va començar a cridar ja des de fora. 

-Però què has fet?- deia amb cara molt enfadada.

Tu et vas quedar sense paraules i la mare va seguir cridant. 

-Jo … - i encara no havies acabat la paraula que la mare bellugava i cridava per tota l’habitació.

-Au, endrecem-ho tot! 

Vau passar molta estona collint i plegant roba i en acabar la mare tornà a cridar:

-Falta roba!

I tu et pessigaves per si ho estaves somniant.

-Mira! El llit és ple de peces desaparellades i ara et faré una llista de tot el que falta- Seguia cridant, és clar.

I tu volies desaparèixer. Tenies una lleugera idea d’on eren algunes coses, però no gosaves dir-ho.

-Mare, crec que puc haver perdut alguna cosa a l’escola, o a… - El crit de la mare encara ressona. L’estómac se’t va encongir i el cap gairebé et tocava el pit.

-Mira, troba-ho tot i marxo perquè no em controlo. Aquí tens la llista. Quinze peces! És que no m’ho crec! I Una vamba, una!

Saps on és gairebé tot, a l’escola. A partir de demà ho buscaràs i ho aniràs portant.

 

El dia que va tornar la samarreta blanca, les sabates saltaven d’alegria, les camises aixecaven les mànigues i els penjadors repicaven.

-On has estat samarreta blanca?- cridava tota la roba.

-No us ho creureu. El primer dia el vaig passar vora una xarxa rebent cops de pilota, encara em fa mal tot. El pitjor va ser en fer-se fosc. Vaig passar tan fred! I de bon matí em vaig despertar ben molla i marejada. 

-Has vist la meva parella, el mitjó blau?-sortia una veu del calaix dels mitjons.

-No, allà he vist desconeguts. A més érem en un lloc petit i fosc, tothom en una pila i…  Una pudor! Tan bona olor que fa aquí.

Els guants van començar a baixar de l’armari de dalt.

-I on és la resta? Per què no tornen?-cridaven

I tota la roba, sabates anoracs i motxilles tornaren a sortir. Els penjadors cridaven que volien treballar i els anoracs aixecaven les caputxes tot cridant com ossos polars. Les sabates saltaven i picaven. La samarreta blava tornà a pujar al llit.

-Companyes!- va cridar amb fermesa- Com us deia abans, proposo que ens quedem fora dels armaris i calaixos fins que no torni tota la nostra gent!

 

-Silenci!!-cridà la bata de pintura que va entrar corrent- Venen humans!