Sempre m'he sentit atret per la mitologia grega. De petit m'agradava rellegir aquelles històries màgiques d'amor, de tragèdia, de somnis, de poders increïbles... De gran les recordo amb nostàlgia i, molt de tant en tant, rememoro les sensacions que tenia quan, embolcallat entre l'èpica i la lírica, em sentia com Poseidó, dominant els mars i els oceans, tenia por d'Hades i el seu reialme ple d'ombres i de mort i admirava profundament la valentia d'Ícar.

Les ales d'Ícar no les va crear ell. Van ser dissenyades pel seu pare, Dèdal, amb la intenció de poder fugir del laberint en el que havien estat presos per culpa de l'enuig de Minos.

Les ales estaven enganxades amb cera. Ícar sabia que si volava molt baix la humitat les obstruiria. Sabia que si volava molt alt els raig del Sol fondrien la cera i cauria al mar. Calia volar a mitja alçada, contemplar i fugir.

Ícar, però, conscient del perill, va optar per volar tant alt com va poder. Amunt! ben amunt!

El final de la història no us l'explicaré. El que sí que us puc dir és que, potser tan sols per un instant, Ícar va volar tan alt com mai ningú ho havia fet. No va fer cas al pare, no va fer cas a la raó, no va fer cas al perill, va volar i, volant, es va sentir tan feliç que va decidir, conscient de les conseqüències, que valia més sentir l'escalf del Sol que la fredor de les boires.

Potser aquella decisió va ser un error. Segurament cap de nosaltres s'hagués deixat endur per l'impuls, però jo sempre he cregut que va ser un acte valent i no de desesperació.

Va decidir volar alt ni que fos per un moment.

Les ales d'Ícar el van portar on ell va voler.

El final de la història no us l'explicaré però us vull fer una pregunta: Arribeu sempre on voleu arribar?