Saps què passa? Doncs que no vivim sols. Estem, meravellosament, envoltats per amigues i amics, germans i germanes, pares, mares, cosines i cosins, veïns i veïnes... Al ser tantes i tants necessitem d'unes normes que ens permetin conviure positivament, sense gaires conflictes. Com que totes i tots som diferents i tenim diferents interessos, a voltes, ens hem de posar d'acord, arribar a pactes per tal que puguem seguir compartint espais i moments amb un somriure a la cara. Aquesta és la clau del límit. Cal saber escoltar i imaginar què pensa l'altre abans de tirar pel dret.

I no acaba aquí la cosa, no! Vols un consell? És important que els altres sàpiguen quins són els teus límits. Si ho fas els facilites la feina. Creu-me.

A vegades no calen paraules per posar un límit. Les persones aprenem a ser-ho gràcies a tot el que veiem al nostre voltant. D'això s'anomena ser model. Tu has de ser un bon model pels altres. És la millor manera de protegir-te, si ho has de fer, d'aquells que no n'entenen de límits.

Ja acabo. Només dir-te que els límits els has de posar tu, però quan ho facis, mira de reüll els límits que posen els altres. A partir d'aquí tot ha de ser més fàcil. La clau? El respecte. Respecta i fes que et respectin. No riguis d'allò que saps que no fa gràcia, accepta com t'agrada que t'acceptin. I, per cert... Si veus, en algun moment, que algú està patint per la manca de límits d'un altre, no callis. El teu silenci no ajuda. Al final cal que aprenguis el que és just i allò que, malauradament, no ho és.

Estima el límit. 

​