Conec algú, que no fa gaires anys, em repetia, de manera constant, que les oportunitats passen a les 7 del matí. Que hem d'estar preparats abans de que succeeixin les coses. Si arribes a l'estació amb el temps just, possiblement perdràs el tren. Si és així, no pateixis! Després en vindrà una altre, i un altre...

La clau de tot és que tu hi vulguis pujar. Per fer-ho cal estar preparada, preparat. Hi ha qui prefereix quedar-se assegut al banc de l'andana i passar el dia veient com passen els vagons, les locomotores, la gent que puja i la gent que baixa. Els agrada la sensació de veure el mar, gaudir de les postes de sol però no volen banyar-se. És una opció. Una opció tan vàlida i respectable com la de tirar-se de cap a l'aigua i agafar un constipat de cal ample. És una opció.

Les oportunitats, generalment, arriben quan menys les esperes. Però has d'estar amatent i a punt. A punt per agafar-la o per deixar-la passar. Aquí arribem a la clau de tot plegat: Tu decideixes! Tu decideixes si vols compartir, si vols obrir-te o tancar-te, si vols arriscar o ser prudent, si vols pujar al cim o quedar-te a la vall.

Mirar i contemplar no està de moda. Avui ens hem de moure a ritme de rècords. Els fracassos no puntuen. La societat competitiva ens empeny a caminar per fangars que ni coneixem ni volem. Temps per pensar les coses. Això és el que ens falta. 

De trens, postes de sol, oportunitats i reptes sempre n'hi hauran. De més grans o de més petits, d'arriscats o de conservadors, de motivadors o de grisos...de tots els models. Però n'hi hauran!

Has deixat passar el tren, diuen alguns! Potser sí. L'important, el més important de tot, és tenir clar que has de pujar al tren que tu vulguis pujar. I si per aquelles coses de la vida, avui se t'han enganxat els llençols i has arribat tard a l'estació...no passa res. Seu al banc, observa, somriu i quan arribi el següent tren...decideix si és al que tu vols pujar. Les oportunitats passen a les 7 del matí, però tu decideixes.

Només tu. No ho oblidis!