No us enganyaré. Us ho prometo.

De petit volia ser, com molts nens d'aquella època, bomber! Sempre m'he quedat embadalit davant la imatge d'un home vestit amb roba ignífuga, fort com un roure, amb una mirada impenetrable, concentrada, diria, i capaç d'afrontar el perill amb una actitud calmada, reflexiva i molt, molt decidida. Avançant entre flamarades per salvar. Salvar tot el que es pugui salvar..

Doncs ja ho teniu: Jo volia ser bomber. Però no vaig pensar en un problema que he arrossegat tota la vida: Tinc vertigen.

Sí. Em fan por...no! Pànic, les alçades. No hi puc fer res. O sigui...de bomber... res de res!

Descartat el cos de bombers em vaig focalitzar en ser futbolista. M'imaginava com un davanter prodigiós, hàbil, ràpid com el vent, aplaudit pel Camp Nou dia rere dia! M'imaginava aixecant trofeus, copes, portant medalles al coll! Uauu!!! Quan jugava al pati de l'escola sempre m'enfadava! Era molt competitiu jo. No m'agradava perdre...(a vegades encara em passa quan jugo a pàdel...).

El somni va acabar aviat. Els meus pares em van inscriure a l'equip d'hoquei patins de l'escola.

Fins i tot, més endavant, em va passar pel cap estudiar medicina. Mare meva! Si quan veig una agulla em marejo!! Res...

Cantant? Aquesta ha estat una il·lusió, un hobbie, un entreteniment! Això, a la meva manera, sí que ho he fet!

Un dia, però, vaig descobrir que aquell home de poques paraules anomenat Antonio, el meu tutor a 3r de Primària (abans EGB), i que sovint em renyava amb mala bava perquè no m'acabava de portar bé...doncs, aquell home, es preocupava per mi. 

Un dia qualsevol, mentre jo lluitava amb un problema de matemàtiques que em semblava tan difícil com una paret vertical de 200 m, es va apropar a mi i em va dir només dues paraules (en castellà de Burgos, evidentment): "Sabes más de lo que crees que sabes". Pam! Ras i curt!

Era la seva manera seca i objectiva de dir-me que confiava en mi? 

La seves paraules normalment haguessin passat inadvertides en un altre moment. Però a mi, que en aquell instant em costaven les matemàtiques com ni us podeu imaginar, van ser com si el millor poeta del món m'hagués dedicat un dels seus sonets.

Em vaig quedar bocabadat. Només vaig ser capaç de pronunciar amb un petit fil de veu un: "Gracias, Sr Antonio", que ara em sembla ridícul. Quina ràbia em fa ara! M'hagués hagut d'aixecar, abraçar-lo, regalar-li un pernil! Però no va ser així.

Vull pensar, però, que va entendre el meu sentiment. Va olorar les meves flaqueses i les meves pors. Aquell home bo em va regalar un màster en autoestima amb tan sols dues paraules. En resum...un geni!

Ell va seguir sent exigent amb mi com ningú ho ha estat. No va ser ni més simpàtic ni gaire més proper. Gràcies, però, a les seves dues paraules, vaig entendre que jo no era només el número 32 de la llista (...a la classe érem 42 alumnes...), sinó que hi havia algú que, com a mínim, sabia com em sentia i, a la seva manera, em feia costat.

Des d'aquell dia vaig decidir dues coses:

​

          1.-Era més important jo que un problema de matemàtiques.

          2.-De gran m'imaginava sent mestre, com l'Antonio.

​

En marxar de l'escola en vaig perdre la pista. No n'he sabut res més.

Fa uns dies, fins i tot, vaig buscar el seu nom a Google. Res de res. 

Una foto. Només una foto. Això és el que em queda d'ell. Una foto, dues paraules i un record.

El record d'algú que creia en la seva feina. El record d'un mestre que no era un poeta, ni un dinamitzador. No feia bromes.

Però era un mestre que hi era. Un cirurgià de l'educació que tenia preparat el missatge just per al moment concret.

En aquell moment vaig saber què volia ser de gran. El que no tinc clar és si era ser mestre o ser Antonio.

En fi. El que sé és que, sense ser com l'Antonio, vaig escollir encertadament.

Una frase curta, dues paraules, un...soc aquí. Res més. Soc aquí.

Realment...sabem més del que creiem saber.

​