Aquell dia va començar com cada 24 de desembre. Des de bon matí tot eren crits i corredisses i com sempre, hi havia massa coses a fer. Qui més qui menys s’havia oblidat de fer o comprar alguna cosa. El pare, que no cuina mai, havia decidit que faria el sopar, així que es va tancar a la cuina havent dinat. “KEEP AWAY” hi deia al cartell que va penjar a la porta. La mare va marxar a fer encàrrecs i cap a les vuit van arribar els avis, la tieta i els bessons; amb l’Albert i el Joan ens ho passàvem d’allò més bé!

Ja érem a taula a punt per sopar que va arribar la mare esbufegant. El menjar feia molt goig i tothom va dir que era boníssim, tot i que no ho era gens. “Digne del millor xef” va mentir l’avi Carles. Mentrestant el Tió, davant del foc, seguia engreixant-se fins a l’últim moment. Així que havent sopat i amb un bastó per cap, vam picar, vam cridar, vam cantar i vam anar un munt de vegades al pessebre a cantar nadales. L’Albert, el Joan i jo fins i tot vam pujar a tres cadires al costat del Tió i li vam dir tots els poemes de Nadal que sabíem, però res, no va cagar. Vam anar a dormir amb molta tristor, però amb l'esperança que l’endemà vindria el Santa Claus. El dia 25, Nadal, l’Albert va entrar corrent i cridant a la meva habitació. “No ha vingut el Santa!” No podia ser vaig pensar, ja feia estona que era clar i … Què estava passant? Vam esperar a la cuina, per si venia, però era hora d’anar a casa del tiet i no havia arribat. Allà tampoc no hi havia anat, ni el Tió hi havia cagat. Els Whatsapps dels adults treien fum. El Tió no havia cagat enlloc ni tampoc havia passat el Santa per cap casa. Les notícies simplement confirmaven allò que ja vèiem i ens passava. En alguna cadena fins i tot entrevistaven criatures plorant. “El Nadal robat” va titular la portada d'un famós diari.

Vam tornar a casa capcots. La ciutat era buida i havia quedat fosca. S’anaven apagant totes les llumetes enceses des de feia gairebé un mes. A les cases ningú no parlava perquè ningú no sabia què dir. Abans d’adormir-me la mare em digué, provant de fer bona cara, que el dia sis vindrien els reis. Tenia un mal pressentiment jo, però no vaig dir res.

El dia cinc de gener a la tarda, érem al carrer a punt per rebre els Reis Mags, però no van venir, i és clar, no van passar per cap casa. “Pessiga’m” li vaig dir a l’Albert. “Això deu ser un malson.” Però no ho era, d’aquell pessic encara en tinc la marca.

El dia set de gener encara teníem festa. No podia dormir, era ben fosc quan vaig sentir sorolls a baix. Vaig baixar descalça per passar desapercebuda. Semblava una baralla i no em vaig atrevir a entrar, així que em vaig quedar a l’escala. Algú cridava: “Santa Claus is comming to Town!” Vaig entrar al menjador, tot era ple de regals i era difícil saber on mirar. El Santa era al costat de l’arbre aixecant al puny, els tres reis menjaven galetes mentre cridaven que aquella casa era seva. “Fugiu!” va cridar amb una veu forta i profunda el Tió que era dalt de la taula cridant i fent saltirons. Els reis brandaven tres cartes, en una hi deia Albert, a l'altra Joan i la darrera era … LA MEVA! El Santa ensenyà un artefacte de molts colors d’on projectats al sostre hi havia els noms dels bessons i … El meu! I seguien discutint. Només em va sortir la paraula “pareu” amb veu gairebé inaudible. I sense ni tan sols mirar-me, van callar. “Bé, he de marxar” digué el Santa Claus tot desapareixent. El rei ros va dir que ells també marxaven, que se'ls girava molta feina, i en un tres i no res ja no hi eren. “Jo també marxo” cridà el Tió, que de manera maldestra provava de baixar de la taula. Va acabar picant a terra amb el cap, fent tant de soroll que segur que despertà tot el veïnat. Es va quedar allà ben tort sense nas ni barretina i va dir "fins l'any que ve" abans de desaparèixer. I jo, que no sabia massa què fer, vaig cridar:

“Ha cagat! Ha cagat!”

Marta Tortosa