És inexorable. Sempre, sempre, acaba passant. La fruita cau de l’arbre. Ho fa per maduració, per pes, perquè algú la separa de la tija o per un ocell amb molta gana que no pot evitar caure en la temptació de llepar-se els dits (això que no en té) i regalar-se un homenatge amb una fruita dolça i gratuïta.

Gratuïta, sí! Perquè quan la fruita encara és a l’arbre se sent lliure, admirada, fins i tot un xic desitjada. Ningú pot comprar la seva bellesa, ningú, pedregades a banda, pot evitar que se senti desitjada per tothom.

La fruita forma part d’un arbre i d’un paisatge. Un paisatge solejat, o gris...o ves a saber ... Un arbre alt, baix, molsut o feble. Però allò que la fa diferent de totes les fruites hagudes i per haver, és la branca que la sosté. No hi ha cap branca com la seva. Quan se n’hagi d’acomiadar, la fruita se sentirà trista, insegura, sola potser?

Però ella sap que tard o d’hora haurà de donar el pas. Desprendre’s de les seguretats que tant l’han ajudat a fer-se gran i donar el gran salt que tothom espera.

A vegades la fruita té tanta por i és tan mandrosa que prefereix quedar-se aferrada a la branca i no fer el pas definitiu. El que no sap és que si es queda enganxada a l’arbre s’acabarà pansint. Amb el temps, tota la bellesa, l’olor, la magnitud de la seva imatge, quedarà en un no res. A l’arbre això no li sap greu. Si és queda l’acabarà fent fora i farà que un altre fruit, més jove, ocupi el seu espai. La fruita sempre és al servei de l’arbre.

Aquest és el joc de la natura. La fruita ho sap, l’arbre també.

L’arbre es va fent gran, ho nota a cada hivern que passa. Cada vegada li costa més renovar-se. Ja no creix. Ha decidit quedar-se com està. Còmode i tranquil.

La fruita ha decidit no saltar. Es queda on estava. Quieta, contemplativa. Es panseix. Nota que la branca amiga ja no la sosté com abans. Tan de bo no faci vent, pensa.

Però fa vent. La fruita cau tot i no voler-ho. Cau a terra. Un entorn nou, humit. Abans mirava de dalt a baix. Ara només pot mirar amunt. Sent que alguna cosa li està passant però no ho entén. S’ha quedat als ossos. Bé...a l’os. Només en té un. Amb les pluges queda ensorrada dins el fang. Ja no mira ni amunt ni a baix. Tot és fosc.

De cop i volta, però, reneix. Ha mutat en llavor, de llavor en petites arrels,  d’arrel ha mutat en tija, molt fina i dèbil, treu el cap per sobre el fang, creix, comença a mirar amunt de nou. La fruita ja no és fruita. És arbust, arbre, branca...fruit!

No s’ho hagués imaginat mai.

L’arbre des d’on ha caigut ja no li fas cas. Ell  no sap que aquell fruit, a qui va donar la vida i  a qui després va menysprear, ara és arbre com ell. Fins i tot li comença a tenir una mica gelosia, de fred al peus. Però ell aguanta. Té molta experiència. En sap.

Però la fruita va creixent i creixent i les seves arrels cada dia son més fortes. La fruita és arbre. Jove, fort, alt.

El que dèiem.

És inexorable. Sempre, sempre, acaba passant. La fruita cau de l’arbre. Vulgui o no.